3

Menjador d’un pis cèntric. Mare i Filla. Una finestra exterior i una altra que dóna a un celobert. és l'hora de sopar. Totes dues assegudes a taula.
Què és això?
Pollastre.
Ah.
Què vol dir “ah”?
Res.
Menja.
No tinc gana.
Són les nou del vespre, és l’hora de sopar, menja.
No tinc gana.
Nena, no em posis nerviosa. I seu bé, fes-me el favor. M’has sentit? He dit que seguis bé. Seu així una persona normal a taula? No, així no seu, au, ja t’ho he repetit mil vegades, nena, vinga, fora els colzes, el cul endintre, tocant el respatller de la cadira, no!, així no!, que no m’entens quan parlo?, he dit tocant el respatller de la cadira, els braços paral•lels, paral•lels, què és això?, treu això, treu aquesta cama, fora, fora!, les cames com els braços, també paral•leles, on s’ha vist creuar les cames sota la taula?; és tan groller, nena, tan groller; vinga, vinga, l’esquena recta, he dit recta, nena, això no és recte, ai nena, tens la columna estrafeta, sembles una geperuda, no, així no, les espatlles avall, avall, oh, Déu, és que ja no us ensenyen res d’això a l’escola?
Puc dir una cosa?
Què?
Estic incòmoda.
Doncs t’aguantes. Has d’acostumar-t’hi. Un cop t’hi acostumes, ho trobes molt més còmode que abans. Però de debò no us ensenyen a l’escola com ha de comportar-se una persona normal a taula?
No. Ens ensenyen altres coses.
Vet aquí el mal. Que res del que ensenyen ara no serveix per a res. No se’n parli més, demà mateix et canvio d’escola.
Però, mama...
Vols menjar i deixar de parlar? Aquesta n’és una altra, és clar, les preguntes, les preguntetes a tota hora, sembla que ho facis expressament, nena, només posar-te el plat a taula ja et vénen ganes de parlar, quan el que t'han de venir són les ganes de menjar, és que a taula tampoc no es xerra, nena, tampoc no es xerra, oh, nena, quina desgràcia, nena, sí, quina desgràcia que hagis nascut massa tard per conèixer els teus avis, nena, sobretot l’avi, l’àvia mira, què vols que et digui, es deixava arrossegar per l’avi. Ell sí que era una persona com cal i va ensenyar-nos a viure, no a fer preguntetes, sinó a viure, és a dir, a saber com comportar-se educadament i poder afrontar amb elegància i delicadesa les coses més menudes de la vida, que al capdavall són les que ens donen satisfacció, i no les animalades que puguin dir-vos avui dia a l’escola que només serveixen per fer de vosaltres brillants homes i dones de negocis però sense pietat ni educació ni la més mínima engruna d’humanitat, sí, el teu avi el que ensenyava era això: saber estar a taula com Déu mana i saber saludar i saber dir la paraula justa en el moment just. Oh, abans les coses de la vida s’ensenyaven així, directament de la sang, i veig que donava resultats, i quan dic sang no vull dir la sang sang, és clar que no, sinó la sang de l’herència. Nena, saps de què parlo? L’herència; i a casa, quan érem petits, era això el que s’heretava: l’educació, rígida, severa, sensible, i no com ara, que he de repetir-te mil vegades les coses perquè les facis, mil vegades, mil, i, escolta nena, mil vegades em fa l’efecte que són moltes vegades, eh nena? Si fa no fa tres anys seguits dient-te cada dia la mateixa cosa. No ho trobes exagerat? Què? Encara no menges?
No.
Per què?
Perquè t’escolto.
Pots escoltar i menjar alhora, ningú no diu el contrari.
A taula no es parla.
Quan es menja no es parla.
Ah, però tu no menges?
Jo? No, nena, no, estic a règim, ho saps perfectament, menjaré una poma quan vagis per les postres.
Jo també vull fer règim.
Nena, no te’n burlis, de mi, que ja no tinc l’edat i no estic per bromes, que avui he tingut un dia molt dolent a la feina i no responc de mi ni dels meus actes. Però, reina, no veus quina pinta que fa el pollastre?
Sí.
Una hora i mitja, nena, una hora i mitja fent la salsa; la salsa l’he feta per tu, perquè sé que tot t’agrada amb salsa; no estava d’humor i en canvi t’he fet la salsa, no m’ho agraeixes? Saps?, abans el pollastre era gairebé menjar de luxe, i es feia rostidet amb una mica d’all i res més, nena, res més, i era menjar de diumenge; recordo que el teu avi ens deia que el pollastre sí que el podíem agafar amb les mans però amb moderació, només la cuixa i sense escurar els ossos; mira, s’agafa la cuixa entre el polze i l’índex de la mà dreta, es puja a l’alçada de la boca i amb l’índex de la mà esquerra se subjecta l’altre extrem.
Però això no és una cuixa.
Ai nena, ja ho sé, és pit, i te l’he tallat a trossets perquè no tinguis problemes, a més sé que t’estimes més el pit que la cuixa.
Això és pit?
Sí, nena, que no ho veus?
No gaire, deu estar submergit en la pasterada aquesta de color de caca d’oca que has fet com a salsa.
Què has dit?
Res.
Quan algú de nosaltres deia una incorrecció, i sobretot a taula, saps què ens feia l’avi?
No. Què?
Ens agafava, ens duia a la cuina i ens clavava un revés a la boca amb la mà o amb el tovalló.
Que fi.
Te’n burles, nena?
No.
Te’n burles, dels morts? De la teva pròpia família?
No. Puc fer-te una pregunta?
No. Sí. No ho sé.
Els tiets també se l’estimaven tant, l’avi?
Oh, menja, nena, menja ja d’una vegada.
Eh?
Què?
La tieta, el tiet.
Què.
Si també parlen d’ell tot el dia des de fa tants anys.
Ai nena, tothom parla dels seus pares cada dia des que moren, i ara calla ja, eh? Per què em mires així?
Així, quan tu moris, no pararé de parlar de tu?
Ai no sé, nena, sí, és clar, oh, i ara per què penses aquestes coses?
No sé. Mama.
Què.
Si em canvies de col•legi no parlaré de tu.
I a què ve això, ara? No et canviaré de col•legi. És clar que si t’agrada tant el col•legi, malament!, perquè no és normal que als nens els agradi el col•legi, sí, segur que si t’agrada tant és perquè algú exerceix damunt teu males influències i quan s’és tan petita no te n’adones, de les males influències, i et deixes dur per la gent que t’impressiona (el pollastre, nena) i després, tot i que ets una bona persona, per culpa dels altres et converteixes en un perdut, una perduda, en una indesitjable, en una mala persona i llavors fas una bestiesa i quan te n’adones, sempre, sempre és massa tard... Però per què em fas parlar d’aquestes coses? Mira, tremolo només de pensar que a tu et pogués passar...
Què. El que li passa al tiet?
Al tiet? Però què dius, nena, què dius? Qui t’ha dit res del tiet? I a què et refereixes? Oh, qui t’ha dit res del tiet?
La tieta.
La mataré.
Què?
Vols menjar d’una vegada?!!! Que no et canviï de col•legi? Demà mateix, si no menges, i treu els colzes de la taula!!! A veure, obre la boca.
Per què?
Pots obrir la boca un moment?
Per què?
He dit que obris la boca!
Si no em dius per què, no.
Obre la boca!!
No. em vols ficar un tros de pollastre a la força i no vull, no tinc gana, ja me’l menjaré quan tingui gana.
Què dus a la boca? Nena, què dus a la boca? Obre-la i ensenya-m’ho perquè no vull pegar-te, perquè el pare a mi gairebé no em va pegar i jo faig com ell i mai no t’he...
Quin pare?
Com que quin pare? El meu, nena, el teu avi, perquè ho dius, això?
Per res, perquè com que sempre que parles d’ell dius l’avi...
I què? No era el meu pare, potser?
Jo què sé. Potser no.
Oh, prou.
És que m’ha semblat estrany, res més.
Prou...
Per què vols que obri i t’ensenyi la boca?
Perquè sé que hi dus una goma d’aquestes fastigoses que es masteguen i treuen la gana.
Un xiclet? No, té, mira. I puc dir-te una cosa?
No ho sé, no.
Doncs que els xiclets no treuen la gana perquè ahir en vaig menjar tot el dia i tenia una gana que em moria.
I avui què és el que et passa?
Res. Que vull fer règim. Una amiga m’ha dit que l’obesitat és hereditària.

(La Mare va per bufetejar la Filla.)

No ho deia per tu, ho deia per... la tieta...
Oh, prou, prou, prou. En què s’ha convertit el món, Déu meu, en què s’ha convertit el món? El pollastre!
No.
Sí.
No.
No se’n fa, de règim, quan s’és tan petita!!!
Per què?
Perquè el teu cos encara no s’ha acabat de formar, perquè encara no ets una dona, perquè ets una nena, perquè no ets una adulta, perquè perquè perquè encara ha de canviar el teu el teu el teu metabolisme, a més a més, nena, d’obesa, tu no en tens res, nena, res, si sembles un secall, i jo no estic gens grassa, tu em veus grassa a mi, nena, au, sigues sincera, nena, em trobes grassa? No, oi? Però no has vist quina cintureta que tinc!
I per què fas règim, si trobes que estàs tan bé?
Per la salut, nena, la salud, perquè no vull que el colesterol em devori viva com a la mare, la teva àvia, i el metge em va dir que havia d’anar amb comp...
Veus com és hereditari?
Oh, nena, vols fer-me plorar?
No.
No?
Em sembla que no.
Doncs a mi em sembla que sí.
Puc fer-te una pregunta?

(Pausa)

Què és el colesterol?
Ai, nena, deixa’m. Les nenes no en tenen, de colesterol, les nenes han de menjar de tot per fer-se dones, les nenes com tu han d’alimentar-se, prendre vitamines, minerals, greixos, de tot; mira, nena, mira aquest pollastre, mira quin goig, posaria la mà al foc que cap de les teves amigotes no té una mare com jo que es mati a cuinar com em mato jo per tu, que et faig salsetes i punyetetes, que em passo dues hores a la cuina per fer-te feliç i contenta, que vetllo per la teva salut; i mira com em respons tu, com una autèntica mal educada, grollera, com una nena malcriada que fins s’atreveix a insultar-me, que es burla de mi i de tothom, que es burla dels morts. Oh, Déu meu, què és el que he engendrat? Que potser he engendrat un monstre? Per què? Per què he engendrat un monstre?!
Mare.
Què.
Si menjo, callaràs?
Sí.
JURA-M’HO!
Ai, nena, què tens?
Jura-m’ho!!
Què és això de jurar? No. En aquesta casa no es jura, mai!, jurar és vulgar, jurar és...
Calla calla calla calla!!!! Jura’m que si menjo callaràs d’una puta vegada!!!
Ja no hi ha vergonya...
Mare!
T’ho... prometo.

(Pausa)

De cop i volta, la Filla fica les dues mans al plat, agafa quatre o cinc trossos de pollastre i se’ls posa a la boca. La Mare fa un gest de repulsió i s’aixeca de la taula. La Filla mastega amb fúria. Se senten els ossos de pollastre cruixint dins la seva boca.
Nena, nena, sisplau...
(amb la boca plena) Jo sóc un monstre, mama?
Ai, no, nena, no...
(amb la boca plena)És que em poses histèrica, mama...
Ai, Déu. Vinga, nena, fem les paus. Au, vés al lavabo i escup tot això.
(amb la boca plena)No, no, ja m’ho menjo, ja m’ho menjo.
La Mare riu. La Filla, involuntàriament, s’empassa tres o quatre ossets de pollastre i s’ennnuega. La Mare la mira i riu més fort. La Filla intenta tossir i no pot.
Ets una bona comedianta, filla meva.
La Filla emet un gemec sonor, una mena de ronc agut. Respira amb molta dificultat i agita el cap violentament. La Mare se la mira incrèdula, pensant que se’n burla. La Filla estén els braços cap a la Mare, demanant ajut. La Mare deixa de riure.
Para, nena, para, que ja no me’n fas, de gràcia.
L’agitació de la Filla augmenta. A causa de l’ofec, fa respiracions molt enèrgiques per intentar de tossir. De cop, es fica dos dits a la boca i prova de treure’s els ossos de pollastre.
Però, nena, què fas, què vols, vomitar, ara, aquí? Oh, quin fàstic. Vols parar?!
La Filla intenta cridar, gemegar. Belluga els braços, fa moviments cada vegada més violents, llença tots els estris de la taula i s’hi estira al damunt. Està deixant de respirar.
Nena nena nena nena!! Que t’ennuegues de debò? Para, obre la boca! Oh, Déu meu! Què faig, jo, ara? Què s’ha de fer?
La Mare intenta de ficar-li la mà a la boca, però desisteix. Intenta agafar-li els braços, però no aconsegueix de fer-ho. Plora. Es posa cada vegada més nerviosa. La Filla empal•lideix bruscament i va perdent força.
Nena nena nena nena!! Què faig? Vols que truqui a una ambulància? Ai, no sé. I si tossissis, filla? Vinga, nena, tus, tus. Ai nena, estàs molt blanca. Però què he de fer? Vols que cridi el veí? Ai, no sé. Nena, reacciona, nena!!
La Filla perd el coneixement. Encara té alguna convulsió. La Mare s'allunya de la taula i va cap a la finestra. L'obre i crida.
Ajut! Hi ha algú, aquí dalt? Escolti, vostè? La nena... la nena que s’ha ennu... sisplau!... Que no hi ha ningú? Ajut!! Oh, tot és fosc!
La Mare va cap a la taula. Veu el cos de la Filla inconscient.
Nena, no hi és, el veí no hi és. Nena, respon!
La Mare intenta agafar la Filla, però no pot amb ella.
No puc, no puc, no tinc forces. Nena, nena! No... jo... el veí... vols que...? Respira... Oh, nena, si estàs tota blava...
La Filla deixa de respirar completament. De cop, se li contrau el pit i se li arqueja el cos. La Mare se la mira, aterrida, sense poder reaccionar. La Filla té tot el cos en tensió i bruscament es relaxa.
Mor.