4

Habitació d’hospital. Malalt i Infermera. Televisor, tauletes, dos llits. L’un és buit. A l’altre jeu el Malalt amb una cama i un braç enguixats. Està pràcticament immobilitzat. Té la cama a l’aire, subjectada amb cadenes i politges. Al costat del braç sa, té un aparell amb un botó vermell connectat a la capçalera del llit per avisar les infermeres en cas d'udrgència.
Entra la Infermera amb una petita safata amb medecines.
Bona nit.
Hola.
Aquestes dues.
Què.
Aquesta nit només se n’ha de prendre dues.
I ja no em punxen?
No. Li fa molt de mal?
Pse.
De totes maneres, aquestes pastilles també són sedants.
Ah.
Prengui-se-les.
Em podria gratar l’esquena?
Què?
És que em pica.
És una broma o què?
Li dic que em pica.
La Infermera s’acosta i, involuntàriament, fa caure l’aparell a terra. Cap dels dos no se n’adona.
Em sembla que el que vostè vol és gresca.
El que vull és que posin algú en aquest llit. Em distrauria. Xerraria.
No té visites?
No.
On li pica?
Pel mig.
Per aquí?
No. Sí. No. No. Més amunt. Dreta. Ui. Esquerra. Més avall. Una mica más avall. Aquí. Dreta. Esquerra. Esquerra. Avall, una miqueta més. Ah.
Què.
Aquí aquí aquí aquí.
Escolti, ja n'hi ha prou, no?
Més. Més.
No.
No té cinc minuts?
No.
Per què no em posen un company a l’habitació? Li estalviaria aquesta molèstia.
En cas que ell pogués aixecar-se, és clar.
Això sí, és clar.
Vostè és molt extrany. Generalment la gent s’estima més estar sola. I ves per on, vostè vol companyia.
No es pensi. Abans de petar-me els ossos m’agradava molt estar sol. Em molesta la gent. Em molestava, em penso. Els veïns. Els companys de feina. La gentada al carrer, al metro, a les botigues. Fa tres anys em van operar de pleura i em van posar en una habitació amb dos malalts més i els vaig odiar profundament, oh, sí; i ara, ja veu, m’encantaria que aquí hi hagués algú. Escolti, ja se’n va? No pensa prendre’m la temperatura?
No.
És que em penso que tinc febre.
Si tingués febre no parlaria tant.
Per què no?
Les pastilles.
Vostè mana.

(El Malalt es pren les pastilles.)

També em pica molt el guix i tinc el peu inflat, em fa mal.
És normal.
Vol dir? Escolti, si em prengués la temperatura em quedaria més tranquil.
Vostè és una mica...
Què.
Pesadet.

(La Infermera li agafa el pols i es mira el rellotge.)

S’equivoca. Miri, he estat sol tot el dia i he tingut temps per pensar... coses. Em penso que la caiguda per les escales va ser una mena de revelació... no... vull dir de... necessitat... oh, veu com sí que tinc febre? Ja no em surten les paraules... No ho ha pensat mai, vostè, que a vegades et passa una cosa perquè t’ha de passar i has de canviar? Canviar... la teva vida, vull dir. No? No, de fet, jo no ho havia pensat mai, abans. Però l’altre dia, papatam!, mentre queia per les escales, sap què vaig pensar?, vaig tenir temps per pensar que quan arribés al replà estaria mort. Sap que mentre rodolava escales avall sentia com reia la gent, com es pixaven els alumnes de riure? Mentrestant jo em notava les cames i els braços lluny de mi, com si volguessin abandonar-me i sentia tota aquella jovenalla rient, obrint-me pas, pisant-se de riure de veure com queia, com em precipitava a... al que jo creia que era la... bah. Els alumnes sempre se’n riuen, dels professors, ho sabia?
No.
Segur que totes les infermeres també se’n riuen sempre, dels seus pacients.
No. Vol deixar de parlar mig minutet només? M’he descomptat tres vegades.
Això vol dir que m’escolta.
Vol callar?
Vol dir que no seria més fàcil que em posés el termòmetre?
Calli.
Vostè no és com les infermeres de les pel•lícules.
Quines pel•lícules?
No ho sé. A totes les pel•lícules surt sempre una infermera. És una manera de dir, és clar. Vull dir, una noia bufona que, volent o sense voler, provoca... provoca... ja m’entén.
No.
No m’entén?
No té febre.
S’equivoca.
Bona nit.
Un moment.
Potser jo no sóc una infermera de pel•lícula, però vostè sí que n’és un, de malalt de pel•lícula.
Ah, sí? Me n’alegro. I... i què vol dir amb això?
Bona nit.
Em podria posar una injecció?
No.
Sisplau, no em trobo bé.
Les pastilles el calmaran. Esperi’s un minut i li faran efecte.
I si no me’n fan?
Truqui el timbre.
No veu que estic suant?
No deu ser de febre.
No sóc cap malalt de pel•lícula.
No ho sé.
Em té por?
Què vol de mi?
Res, vostè és molt lletja. Per què hauria de voler res de vostè?
Si no estigués treballant...
Què.
Bona nit.
Ho ha dit tres vegades i no se n’acaba d’anar.
Potser sóc lletja però no mal educada. No m’agrada deixar penjada la gent amb la paraula a la boca.
Es pensa que estic boig. No. Jo abans no era així. Era més aviat com vostè. Vull dir, antipàtic, seriós, reservat. Han sigut les escales. La caiguda. I els riures. Sóc un altre. No, sisplau, no se’n vagi. Perdoni’m. Encara no. Es pensa que l’he insultada? No. Només l’he descrita. No se’n vagi. Creu que sóc un insolent? M’agradaria que tingués un braç i una cama trencats i dotze claus de ferro o d’acer o de plata o del que sigui aquí, al fèmur. No sóc insolent. Ha estat la caiguda. Avall. Avall. I aquest llit buit. Tot el dia d’ahir, tot el dia d’avui. Buit. No se’n vagi. Sí, vostè és lletja però no té per què enfadar-se. Sap?, abans no hauria gosat dir-li el que li he dit. Abans no gosava anomenar una cosa pel seu nom. Ara veig que era per timidesa. O per covardia. I l’he perduda tota. No se’n vagi, sisplau. D’alguna manera, la necessito.
Truqui al timbre.
Què.
Si necessita alguna cosa, truqui al timbre.
Ho faré d’aquí a pocs minuts.
No li asseguro que sigui jo qui vingui.
Tornaré a trucar.
Bona nit.
No m’ha sentit?
Perdó?
Res.
Li fan por els hospitals?
No em fa por la febre.
No en té.
La Infermera surt. El Malalt mira el llit buit del costat. La mirada se li extravia. Agafa el comandament a distància del televisor i l’engega. Zapping. Diversos programes. El Malalt mira el llit del costat i f una ganyota de resignació. De cop, té la sensació que li falta l’aire. S’espanta. Se sent el so d’un programa de televisió. El Malalt comença a fer respiracions profundes i ràpides. Tus amb veu molt ronca. Vomita. S'ennuega amb els seus vòmits. Espantat, busca l’aparell per avisar la Infermera i no el troba. Veu que és a terra. Intenta, desesperadament, desfer-ser de les cadenes que li tenen subjectada la cama. Li falta l’aire. Allarga el braç sa cap a l’aparell avisador. No arriba al botó. Vol cridar, però s’ofega. El so del televisor apaga els seus crits. Torna a vomitar. El cos comença a garratibar-se-li. Intenta baixar del llit. No pot. Sent una forta fiblada a la part susperior de l'esquena, un dolor insostenible. Té un coàgul de sang al pulmó. Obre la boca per cridar però no ho aconsegueix. El seu cos es crispa. No respira.
Mor.