Segona part:
...i no morir

1

Som al mateix saló de la casa de la Víctima. L’Assassí l’està apuntant amb la pistola.
Quina pudor. S’ha cagat? (Pausa.) Quin fàstic, s’ha cagat! Dos minuts quaranta segons. No ha arribat. Encara. Però li queda temps. Ara que, si es presenta i se’l troba així... tot cagat... què pensarà de vostè?
Noooo!!!
Així crida el seu Déu? Més que una invocació, sembla el crit d’un impotent. Dos minuts trenta segons: l’equador. Però ja callo, ja callo.
Escolti... vostè... vostè té... família?
Dos minuts deu segons.
Em sent? Escolti!
A mi no, a mi no, a Déu, a ell, parli-li a ell.
Ha d’escoltar-me. Té família. Vostè té una família!
Dos minuts. Només dos minuts.
Pensi per uns moments en la seva família, segur que els seus fills, les seves filles, la seva dona, el seu gos, el seu llit, la seva casa, els seus veïns no saben qui és vostè. Vostè no pot matar-me i tornar-se’n tan tranquil a casa seva i dormir com si res no hagués passat. És impossible. Imagini’s que parlo amb els seus fills i els dic el que és vostè: un assassí, una persona indesitjable. Imagini’s la cara de la seva petita filla quan tothom l’assenyali pel carrer i senti: mireu, mireu-la bé, la filla de l’assassí del barri, del porc, del fill de puta, del sàdic assassí torturador; a ella, a elles, a ells, fills seus, també els matarà; si em mata a mi, mata els seus fills en vida. Puc imaginar que per a vostè no hi ha res en el món tret dels seus fills. Segur que són petits i tenen tota la vida per davant. Sé que estima també la seva dona. De segur que és encantadora, tendra, femenina, que no coneix el monstre que viu a dintre seu, que comparteix el llit d’un marit que ella creu sensible, dòcil, amable; a vostè l’agafaran; l’agafaran; miri llavors les cares dels seus fills, de les seves filles estimades que l’adoren, que l’adulen, la cara d’odi i de ràbia i de dolor quan sàpiguen per fi la veritat i hagin d’amagar la cara de vergonya i hagin de mudar-se de la seva casa, del seu barri, de la seva ciutat, del seu país, per oblidar, per oblidar-lo, perquè ni res ni ningú no els recordi a vostè; miri’ls bé les cares en la sala del tribunal, quan s’estarà assegut al banc dels acusats per haver-me matat a mi i d’altres abans que jo. Miri els seus fills com s’agafen de les mans i contenen el plor i el fàstic i el vòmit en sentir totes les atrocitats que ha comès: la meva mort, totes les morts que ha arrossegat fins ara amb fredor per quatre xavos miserables. Les pot veure? Veu les cares de repulsió i odi profund de la seva estimadíssima família, que renegarà de vostè i estriparà les seves fotos i llençarà tots els objectes que haurà tocat vostè i destrossarà totes les joguines que any rere any amb tot el seu amor els ha anat regalant i cremarà els records més càlids que algun cop van lligar-los a vostè?... Perquè a partir d’ara, no tan sols l’odiaran, sinó que hauran d’oblidar-lo. Escolti’m bé, miri’m als ulls, no moriré, s’acaba el temps, escolti’m, no se’n adona? No veu que sóc jo qui parlo? Un home en aquesta situació no parla de la manera que li parlo. No veu que és Ell que parla per boca meva? No s’adona que ja no sóc el d’abans? Sap qui sóc, ara? Sí, ho sap perfectament, sóc Déu, he arribat a temps per advertir-lo, ja m’ha sentit, miri el rellotge, no falten més de deu segons.
Sí! L'Assassí està desconcertat, en una mena d'estat somnàmbul. Les paraules de la Víctima l'han afectat profundament. La mà se li afluixa i la pistola cau a terra. Ràpidament, la Víctima fa un bot i agafa la pistola. Apunta l'Assassí, que té l’esguard completament extraviat. Sense deixar d’apuntar-lo, la Víctima agafa un telèfon i marca un número.
Policia?
S'ha salvat!